Llegendes

Com tothom sabem pels contes que hem llegit de petits, quan un Gnom o un Fada es moren, solament mor el seu cos doncs la seva ànima es transforma en un arbre especial, o de gran grandària, o en arbre singular.

Doncs bé, la qual cosa aquí us vaig a explicar és ni més ni menys una història sobre els Gnoms i les Fades de Montoro de Mesquita.

Els Gnoms i les Fades no es diferencien molt de nosaltres els humans, per ser sincers, solament tenen dues grans diferències; una com bé us heu imaginat és l'alçada i l'altra la bondat que existeix dins de la seva ser (mai trobareu un Gnom o una Fada dolenta).

En Montoro de Mesquita vivia un Gnom anomenat Samuel, era un Gnom jove i inquiet, hi havia moltes coses que li agradaven, com fer petites eines per als tallers de qualsevol matèria, els camps de cultiu o qualsevol altra manualitat.

També li agradava molt parlar amb els seus amics, especialment amb Sabrina “la fada de l'amistat”.

Però el que més li agradava era passar llargues hores contemplant la Naturalesa.

S'entusiasmava amb els canvis d'estacions, amb la floració de la primavera, amb la maduració dels fruits a l'estiu, amb el canvi que tenen els arbres en la tardor i amb la letargia de l'hivern.

Coneixia bé les plantes i les seves propietats curativas que aplicava a tot aquell que ho necessités. Però el que més, més li agradava era baixar al lloc més tranquil del riu i contemplar el pas de l'aigua.

Sovint Samuel i Sabrina es passaven llargues hores en aquest lloc conegut com a “Pou de les Eres”.

Hores en les quals jugaven a una infinitat de jocs, el que més els agradava practicar era el d'intentar tocar l'aigua arquejant-se a certa distància del riu.

En altres ocasions, les hores les empraven en llargues converses en les quals sovint Samuel li expressava a la seva amiga l'atracció que sentia per aquest lloc i li transmetia el seu desig de quedar-se algun dia allí per sempre.

Sabrina li escoltava i compartia amb ell aquella atracció per aquest lloc especial.

Els anys van passar sent grans amics i Sabrina i Samuel es van fer molt, molt, molt majors.

Va arriba el moment que els seus cossos deixessin ja la terra i es convertissin en arbres.

Van meditar junts el lloc on anava a succeir i els dos agafats de la mà van baixar fins al riu; van arribar a aquell lloc on sempre els havia agradat estar i es van posar a jugar a tocar arquejats l'aigua a certa distància del riu.

A poc a poc, els dos cossos es van convertir en pollancres que juguen a tocar amb les seves branques el llit del riu.

A algun Gnom i a alguna Fada més, la idea d'estar amb ells els va agradar per això quan arribes a fer el teu bany a el “Pou de l'Era” a la petita platja de sorra que hi ha, trobes uns quants pollancres que tenen una curiosa inclinació cap al Riu Guadalop. Ara tu ja saps el per què.