TORNAR

Llegendes

Llegenda de Valloré

El déu Valloré vivia en una zona propera a un cabalós riu que en èpoques d'avingudes pels desglaços es cobrava la vida de més d'un mortal.

Valloré era el déu de la bellesa i de la tendresa. Un dia en el qual aquest déu passejava plàcidament a la vora del riu, va pressentir que s'aveïnava una gran avinguda.

Va pujar a l'alt d'un turó per contemplar la grandesa de la bravesa de l'aigua.

Va mira a la seva esquerra i al cap d'uns minuts va veure com s'anava apropant una gran llengua d'aigua que ho arrasava tot al seu pas.

Els seus ulls avançaven impotents al mateix temps que ho feia el riu veient tota la destrucció que anava deixant al seu pas.

El riu va créixer diversos quilòmetres a banda i banda en pocs instants i en el seu recorregut en batre's aixecava una gran nebulosa d'aigua en suspensió.

Valloré estava nerviós, no només pel tremend espectacle que estava veient, sinó perquè tenia un estrany pressentiment que no podia identificar.

L'estómac se li havia encongit fins a reduir-se a la grandària d'una nou, el cor li copejava tan fort el pit que va creure que se li anava a sortir, la seva gola no podia empassar la quantitat de saliva que la seva boca generava i tot el seu cos estava banyat per una suor freda des de les temples fins als peus, sense deixar ni un sol porus de la seva pell sense recórrer.

El temps semblava no tenir pressa i haver-se quedat dormit; els minuts semblaven no avançar, les hores semblaven segles.

Va romandre allí despert i sense menjar durant tres dies.

Va ser a l'alba del quart dia quan l'aigua ja s'havia retirat prou com per poder baixar i emprendre el camí a casa.

Però en lloc de sentir-se més serè, conforme s'apropava al que va anar un bosc de fajos, el jove déu se sentia de cada vegada més agitat, el seu cor bategava tan fort que va sentir que se li rebentaven les temples.

Va fer un alt en el camí convençut que havia arribat el final dels seus dies.

El seu cor no resistia més i l'angoixa li robava l'oxigen.

Va caure de genolls en el fang i quan aixeco els ulls cap al cel, va descobrir entre les branques de la qual va anar una immensa hi hagi la figura d'un ésser humà.

Va treure totes les forces del seu interior i va avançar fins a ell.

Va netejar el fang de la seva cara i va descobrir una dona que encara vivia. La va agafar en els seus braços i va caminar amb ella entre aquell fangar fins a arribar a la seva casa.

El seu cor va recobrar la vida i la felicitat, doncs sabia que aquesta era la dona que estimaria per sempre.

Allí la va despullar i la va ficar en la seva banyera, la va netejar acuradament, la va assecar i la va cobrir amb una túnica de seda, la va ficar en el seu jaç i la va tapar, li va donar uns vapors perquè despertés i la va cuidar.

Valloré s'havia enamorat d'aquella dona mortal que havia trobat en el fangar i des d'aquest dia no va viure per a una altra cosa més que per cuidar-la i protegir-la. L'estat de la seva estimada era molt feble després d'aquella terrible avinguda.

Mentre que es recuperava empraven el temps a parlar per conèixer-se.

Quan ja la dona es va sentir fort, van decidir sortir a fer una passejada, però el terror s'apodero d'ella doncs no podia tornar a veure aquell riu que gairebé la mata.

Així va ser com Valloré va decidir buscar un altre lloc per viure amb la seva estimada.

Van començar el seu viatge i van arribar a la vall de Montoro de Mesquita, on després d'explorar-ho va decidir que a l'altre costat de la muntanya de la “Penya del Camp” ell mateix construiria amb les seves mans esgarrapant la terra una altra vall, estret i aïllat, franquejat per impenetrables falcs, per oferir-li a la seva estimada el seu nou i meravellosa llar.

Així és com es va formar l'espectacular vall de Valloré, per l'amor d'un jove déu a la seva estimada mortal….

 

Iberiahotels.eu 2014